L'estiu arran de mar sempre porta sorpreses, i tot i que de vegades són esperades, fan la mateixa il•lusió.
És el cas de l'arribada d'algun xatrac becllarg (Thalasseus sandvicensis). De normal no s'apropen gaire a terra, i potser cal anar a algun lloc concret per a veure'ls (i de lluny), però paga la pena: són tan macos! Les seves potes i bec negre (amb una punta groga que es veu a distància) i el plomatge blanc amb l'esquena gris suau el fan practicament inconfusible.
L'hivern passat se'n va deixar veure algun arran de platja després d'uns dies de temporal, pasturant amb d'altres aus marines, i així posats de costat se'n veien ben bé les semblances i diferències en comparació, per exemple, amb gavines rialleres o gavians argentats.
No sabria dir què és el que m'agrada tant dels xatracs, però segurament és la seva silueta: tot perfectament dissenyat (bec llarg i fi, potes curtes, ales llargues i estretes, cua forcada...) per a fer tota una exhibició d'elegància i aerodinàmica. Veure'l pescar, campbussant-se en picat des de l'aire, és tot un especacle.
En el cas del xatrac becllarg, a més, el seu nom científic (que és una altra de les coses que m'apassionen dels animals), Thalasseus sandvicensis, va donar peu l'estiu passat a tot un debat, a casa. El 'thalasseus', de la mar, d'acord ben trobat. Però i el 'sandvicensis'? Perquè de Sant Vicenç no són, i sandvitxos no menjen... Després de tota mena de teories (alguna força boja), va resultar ser una barreja de tot plegat: el nom està lligat a la ciutat de Sandwich (a Kent, Anglaterra), on l'ornitòleg John Latham el va descriure per primer cop l'any 1787, i d'on també és originari l'entrepà, que deu el seu nom a John Montagu, quart Comte de Sandwich.
FOTOS: (1), (2) i (3) gener del 2026. (4) i (5) agost del 2025.